Pluja

He començat escrivint «Això…» i «això», aquí, havia d'explicar la decisió que havia pres al parc d’encendre un cigarret. No hi havia ningú i un aclaparament dens, silenciós i expectant anunciava que aviat plouria. Malgrat tot, parsimoniosament l'he fumat mentre sentia el soroll de les primeres gotes veient-les caure damunt la pantalla del mòbil com perles petitíssimes que, fent tentines, reflectien tot l'espectre dels colors.

Deixar-me prendre per aquella densitat i submergir-me o nedar o simplement ser i participar en el cent per cent d'aquell moment, acceptar-li el repte. Dir-li sí o no, tolerant tota la intensitat que d'ell em podia arribar.

Començava a ploure, deia, però m'envoltava tanta tranquil·litat i silenci que els podia respirar i jo formava part d'aquesta respiració. Malgrat la cuita per l'amenaça de xàfec i de no tenir a la vista cap aixopluc, no tenia pressa. El més important era que no es perdés ni un instant dels que assistia.

En acabar de fumar, he començat a caminar lleuger, d’una tirada, com una gasela, muntanya avall. Tanmateix el tema principal estava succeint allà mateix, independentment de si estava dret o assegut o tranquil o si anava amb pas oscil·lant per no caure.

Em venien imatges del terra polsós que venia de trepitjar. Eren els mateixos pedrissos, les mateixes deixalles de maons, les mateixes escombraries, els mateixos camins polsosos, les mateixa fortor d'olis de motors a la grava, la mateixa olor que també m'arribava de llenya cremant.

He arribat al pedrís de l’església i en el mateix moment que m'hi asseia han començat a tocar les cinc. El ressò de la darrera campanada ha estat llarguíssim.

Aquesta comunió silenciosa, insignificant però tan prenyada sense haver de fer cap esforç ni tan sols el de pensar-hi. Com parlar d'aquesta misteriosa unió que no tenia res de misteriosa, abans, quan esdevenia, sinó que era la cosa més natural del mon.