Llibre

El llibre, desproveït d’atributs, despullat, nu, sense ales i, per tant, sense missatge.

Els plecs descosits, volant. Un escampall de lletres i de paraules onejant. Les cobertes amb les solapes desplegades, com ales. Era la imatge que m'ha vingut d'uns llibres entre contenidors.

O parlo del que no hauríem pogut tenir amb res de tot això? Seria aquest «res-de-tot-això» una cosa prou consistent per a veure-la dansar com ho feien els llibres desmembrats? De qui seria aquesta cosa? Tindria autors i lectors, també? Ens pot dir alguna cosa un llibre avui, encara ara? Qui la podria utilitzar? El mercat! Tot això, doncs, està condemnat al silenci i a la desaparició?

Aquell personatge que escrivia i que finalment hem reduït a la solitud i al silenci després de despullar-lo del tot, encara seria algú? Sense això, seria alguna cosa? Ja no en podríem dir res! Hauria desaparegut.

─o─O─o─

Per què escric aquestes coses? És una bona pregunta i el millor seria callar ja que no té resposta, però voldria deixar palesa la inutilitat del fet fins al fons, fins al fàstic, fins a demostrar que no serveix per a res. 

Seria higiènic pensar, doncs, que escric en resposta a un mecanisme automàtic. Hauria rebut l'encàrrec d'escriure. De qui i de què, però? Hi ha una indústria, un negoci, un món, el món. Per això l'escriptura no pot dir res més enllà d'ella mateixa i, en aquest drama, ella tan sols pertany i explica el món, els papers de la comèdia del qual estan perfectament repartits. Això és així perquè en el teatre —i l'escriptura és una farsa— passen coses, però ¿i si no hi anéssim? També podem, doncs, no anar al teatre, no passa res. De vegades tan sols escrivim per dissimular.