Parc

 

«El parc, una antiga pedrera a la part alta de la ciutat, barraques, aire, bosc, pedrissos, cel, vistes privilegiades.»

Algunes torres dels carrers que s'hi enfilen, les que miren a mar, tenen jardins. Són torres que van ser modernes. Les de l'altra banda han hagut de salvar forts desnivells amb murs de contenció. Hi he vingut moltes vegades per aquí de jove, amb la moto i després quan visquérem a Casp, a peu.

Hi ha un arbre sec que imposa respecte. Sembla un guardià i marca l'aire de l'indret. Hi ha vestigis de camins antics i de racons d'abans que el remodelessin. Hi ha unes tanques que delimiten la zona de perill de l'espadat que t'acompanyen i et vigilen en la passejada. Hi ha arrels trepitjades. Hi ha camins. Hi ha una casa solitària damunt el carrer Cardedeu. Què més voleu?
Expectants i prou.

Capa

Vaig anotar: «Quan l'aire, quan el vent, quan perceps que te’n separa una capa menys.» I encara: «Això és important. Ho hauries d'explicar.»

Quan el mestre ens deia: «La pell consta de l'epidermis, la dermis i l'endodermis» hi havia una mena de viatge en aquest anar o venir de dins a fora o a l'inrevés. L'il·lustrava un dibuix del llibre de text que jo interpretava com un possible viatge o un desplaçament: avançar significaria una capa menys a franquejar. Així, l'epidermis seria més a prop de l'exterior que la dermis. Per tant, l'epidermis respiraria un aire més pur que les altres dues capes i hi hauria alegria en respirar, una purificació.

Amb el temps he après a passar desapercebut i a saber com fer-ho per a fer-me invisible. Quan de mica en mica he dominat la tècnica he pogut observar com s'ampliava en mi un espai prou segur on, enmig d'on fos, pogués desaparèixer tranquil, segur que, per més gent que hi hagués, ningú no em veuria.

En aquesta des‖aparició, doncs, també hi ha capes com les que hem parlat abans. És aquí on volia venir a parar. Aquí, el vent, el cel o el fet de no tenir sostre em fan sentir més aprop, hi ha menys capes entre jo i l'univers que quan era dins a l'entresol de casa.

Dedins

M'he entretingut a traduir aquesta frase que és el títol d'una novel·la: Was man von hier aus sehen kann. He escrit: Allò que de fora es pot veure des d’aquí estant. És una mica forçat però hi havia trobat algunes inflexions que em semblava que no es podien passar per alt. Diu que «hi ha un a dins, (aquí), i un a fora d'aquest aquí».

«Aquí», aquí, vol dir interior. Altrament no hagués calgut dir «a fora», a un exterior. No hi ha cap necessitat de dir que «allò que des d'aquí estant» sigui a fora d'aquest aquí, ja s'entén, a menys que aquesta mirada pugués dirigir-se cap a un altre lloc, per exemple cap a dins. La dimensió interior, doncs, quedaria silenciosament subratllada per aquest «fora» o exterior que seria inecessari. No caldria haver-lo dit. Hagués estat suficient dient «Allò que es veu» i prou. La frase fa molt presents aquests a dins i a fora, aquest aquí i l'exterior d'aquest aquí. Un estira cap a l'altre. La frase parla d'una dualitat en conflicte, d'una dualitat que voldria recuperar la unitat original perduda

La funció d'«allò de fora» sempre estirarà però «allò d'aquí», de dins, predominanarà perquè pertany a la veu i a la mirada del subjecte parlant, mirant i existent: el ser. Ell és el qui mira i veu fora d'ell —l'ell real— allò exterior a ell. Allò de fora no parla, no diu mai res, per més disciplines i experts que hi hagi d'aquest exterior. L'exterior, aquest a fora, seria una virtualitat, una ficció, un encanteri o una succió dels records del subjecte mirador. Seria inimaginable que, sense aquest a fora, deixés d'existir el dins.

Què penso amb això, què vull pensar, on dirigeixo la meva mirada i els meus pensaments? Se'n pot dir res? Cal fer-ho o intentar-ho? Potser del que es tracta és de considerar-ho un joc: dins i fora són coses de món i el «joc» juga a trobar com escapar-se'n fins a dir: no és ni fora ni dins, el tema.

El tema és tot el que no es pot dir en aquest joc de dir.

Concert

Quan em van fer la foto pensava: «Ai caram, per primera vegada soc o assisteixo o participo d’un concert!» i en part era veritat. És cert que abans hi havia vingut alguna vegada, com al Liceu o al Palau. En les ocasions anteriors, però, havia assistit a una altra cosa que no era un concert. Millor dit, assistia a tot menys a un concert. La distància que em separava del fet social i cultural era tan gran que no sabia com posar-me ni què dir ni què escoltar. M'ho mirava molt estranyat tot allò. El punt de vista era molt diferent.

Tenir de nou la sensació de «primer cop». Com parlar-ne?

l

La fe

La fe ve de —o amb o per— la paraula, diu sant Pau a l’epístola al Romans.

La fe ve, doncs, de sentir la predicació, i la predicació és l'anunci de la paraula de Crist. Rm, 10-17.

És a dir, la fe ens arriba mitjançant un sistema simbòlic que expressa les maneres particulars de pensament d'un grup humà determinat.

Aquesta paraula és també, per tant, un indicador de la manera com una cultura divideix el seu univers i codifica les seves experiències. Gràcies a ella l'individu té la possibilitat d'estructurar la seva ment i d'inserir-se en la comunitat a la qual pertany. Tota la riquesa i la limitació d'aquestes maneres particulars d'entendre el món i la pròpia vida marquen la «paraula de fe» que ens arriba.

Les estructures mentals, socioculturals, polítiques i econòmiques de l'entorn on en som incorporats, constitueixen la reixeta a través de la qual l'experiència cristiana entra a formar part de la nostra vida. Així és com ens ha arribat allò que anomenem «la fe dels nostres pares». Ens ve a cadascun per unes coordenades socioculturals i biogràfiques molt diferents i molt determinades.

Llibre

El llibre, desproveït d’atributs, despullat, nu, sense ales i, per tant, sense missatge.

Els plecs descosits, volant. Un escampall de lletres i de paraules onejant. Les cobertes amb les solapes desplegades, com ales. Era la imatge que m'ha vingut d'uns llibres entre contenidors.

O parlo del que no hauríem pogut tenir amb res de tot això? Seria aquest «res-de-tot-això» una cosa prou consistent per a veure-la dansar com ho feien els llibres desmembrats? De qui seria aquesta cosa? Tindria autors i lectors, també? Ens pot dir alguna cosa un llibre avui, encara ara? Qui la podria utilitzar? El mercat! Tot això, doncs, està condemnat al silenci i a la desaparició?

Aquell personatge que escrivia i que finalment hem reduït a la solitud i al silenci després de despullar-lo del tot, encara seria algú? Sense això, seria alguna cosa? Ja no en podríem dir res! Hauria desaparegut.

─o─O─o─

Per què escric aquestes coses? És una bona pregunta i el millor seria callar ja que no té resposta, però voldria deixar palesa la inutilitat del fet fins al fons, fins al fàstic, fins a demostrar que no serveix per a res. 

Seria higiènic pensar, doncs, que escric en resposta a un mecanisme automàtic. Hauria rebut l'encàrrec d'escriure. De qui i de què, però? Hi ha una indústria, un negoci, un món, el món. Per això l'escriptura no pot dir res més enllà d'ella mateixa i, en aquest drama, ella tan sols pertany i explica el món, els papers de la comèdia del qual estan perfectament repartits. Això és així perquè en el teatre —i l'escriptura és una farsa— passen coses, però ¿i si no hi anéssim? També podem, doncs, no anar al teatre, no passa res. De vegades tan sols escrivim per dissimular.

Escales

Hi ha una síndrome en les escales mecàniques de tram llarg que consisteix en el seguent.

Quan s'utilten sovint, si no van plenes, es pot sentir fàcilment quan algú darrere vostre les puja a peu i us avança per l'esquerra, però no les puja fins al capdamunt del tram, sinó que se situa just un o dos graons més amunt que el vostre. Per què? Perquè qui les ha pujades us ha avançat com fan els cotxes a la carretera? Per demostrar que el seu cotxe és més potent que el vostre? Si fos així, seguiria pujant fins a dalt sense aturar-se. Potser tan sols pretén que qui hi ha darrere seu s'adoni de la seva presència o que tingui com a tot panorama la seva esquena, les seves sabates o la roba gastada dels seus texans.

És clar que també podria ser tan sols per cansament.